L’arqueologia del paisatge aplicada a l’estudi dels espais altimontans: experiències a les capçaleres del Ter i del Segre (el Ripollès, la Cerdanya, Andorra)

Durant dècades, la investigació arqueològica duta a terme en algunes de les principals serralades europees ha experimentat un desenvolupament important. Aquest fet ha comportat que finalment es disposi d’un corpus de dades robust per a zones que abans es consideraven marginals i que mostra l’ocupació humana en aquestes àrees de muntanya des del neolític fins als nostres dies. L’obtenció d’informació en aquests espais requereix, però, una metodologia específica, centrada en l’estudi del paisatge. En aquest sentit, en el present article es mostra la metodologia que utilitza el Grup d’Investigació en Arqueologia del Paisatge de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (GIAP-ICAC) a l’hora d’investigar l’ocupació humana en zones de muntanya del Pirineu oriental situades entre els 1.800 i els 2.800 m s. n. m., més concretament a les capçaleres del Ter i del Segre (el Ripollès, la Cerdanya, Andorra). S’hi discuteixen les estratègies de prospecció i de mostreig, així com els enfocaments paleoambientals que s’hi utilitzen. L’aplicació d’aquesta metodologia interdisciplinària ha permès documentar paisatges humanitzats des d’antic, difícils d’imaginar fa només algunes dècades.